Josep Vilumara i Saus (1822-1890) i el seu germà Francisco (1826-1878) varen iniciar el negoci de la importació i fabricació tèxtil. Quan els dos germans es van separar, en Josep va continuar amb la importació de seda natural de Lió, i de llana, i va establir a Terrassa un magatzem i una indústria de rentat de llana en brut i, en Francisco (1826-1878) va continuar amb la fabricació de teixits de seda, iniciant d’aquesta manera una activitat industrial que els seus descendents varen continuar fins als nostres dies a l’Hospitalet del Llobregat. Francisco Vilumara i Saus fou nomenat Regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1862.

 

El negoci d’importacions de seda natural i llana i rentat de llana el continuaren, Ricard Vilumara i Curtoy (1858-1917), un dels cinc fills de Josep Vilumara, junt amb el seu germà Eusebi (1852-1887) i Francisco Solé (marit de Josefa Vilumara i Curtoy (1849).

 

En Ricard Vilumara va afegir al negoci original la fabricació de teixit de punt de llana, “manteletes”, a Gràcia. Inicialment comprava el fil, però aprofitant una oportunitat va comprar maquinària de segona mà de filatura de llana, i es va traslladar a Cornellà, al costat del “Canal de La Infanta”, on va construir una gran fàbrica de filatura i teixits de llana.

 

Ricard Vilumara i Curtoy, conegut com a “tio Ricardo”, estava casat amb una cosina germana seva, Eulàlia Vilumara i Bayona, i no varen tenir fills. Més endavant, junt amb el “tio Ricardo” participaren en el negoci els seus nebots, fills del seu germà Eusebi, o sigui: Maria del Pilar (1879-1947), Josep i Miquel Vilumara i Farnés, juntament amb els seus cosins Josep i Eusebi Solé i Vilumara, fills de la seva germana Josefa, i assassinats el 1936 per milicians al inici de la Guerra Civil. 

 

També entrà a formar part de la societat el soci del “tio Ricardo”, en Francisco Martí i Balcells. Tots plegats constituïren l’empresa que prengué el nom de “Francisco Martí i Balcells, Societat en Comandita”.

 

Els dos socis, Ricard Vilumara i Francisco Martí, com a importadors de seda natural, i Francisco Vilumara i Bayona, nebot del “tio Ricardo” i fill de Francisco Vilumara i Saus, com a fabricant de seda, van impulsar l’inici de dues indústries molt importants, de dos grups que representaven:

-         Lombard, S.A. de Lió, de fils de seda natural, amb fàbrica a València.

-         El grup holandès de fils de rayón, amb fàbrica al Prat de Llobregat, La Seda de Barcelona, S.A.

 

Cada matí, molt d’hora i puntuals, es trobaven a l’estació de tren del Passeig de Gràcia-Aragó, en Joan Nubiola i Vilumara (1911-1994), -fill de Maria Pilar Vilumara i Farnés-, en Francisco Martí i Balcells i en Francisco Vilumara i Bayona –que hi anava amb un cotxe de cavalls molt ben cuidat- i agafaven el mateix tren. Junts feien grans converses. En Francisco Vilumara baixava a l’estació de L’Hospitalet per anar a la fàbrica, i en Juan i el Sr. Martí a la de Cornellà.

 

Al separar-se en Francisco Martí i Balcells del negoci –per passar a La Seda de Barcelona com a Director Comercial des de l’inici fins a la seva jubilació--, la societat va passar dir-se “Vilumara i Cia” i començà a dirigir-la en Joan Nubiola i Vilumara. Foren els nous socis:

-         Maria del Pilar Vilumara i Farnés, filla d’Eusebi Vilumara i Curtoy

-         Francisco Nubiola i Queraltó (1872-1957), marit de l’anterior

-         Joan Nubiola i Vilumara, fill dels dos precedents.

 

A la mort de Francisco Nubiola i Queraltó, l’any 1957, l’empresa passà a dir-se “Joan Nubiola Vilumara, succesors de Vilumara i Cia.” Més tard, el 1980 es transformà en “Nubiola Vilumara, S.A.” Llavors n’eren socis Joan Nubiola i Vilumara, la seva muller Maria Assumpta de Castellarnau, i els seus cinc fills. L’any 2003 es va tancar la fàbrica i es va vendre l’edifici per ser finalment enderrocat per la construcció d’habitatges.

 

 

 

El marit de Maria Pilar Vilumara i Farnés, en Francisco Nubiola i Queraltó (1872-1957), va ésser el creador de la indústria del “blau ultramar”, a Barcelona, poc després de la 1ª Guerra Mundial.    És una de les dues importants indústries que hi ha al món que produeixen aquest tipus de colorant inorgànic. L’altre es l’anglesa Brasso.

 

Durant els anys de la República espanyola, degut a l’estat de inestabilitat del país, va sofrir molts problemes, vagues, atemptats i persecució.

 

Un amic d’en Joan Nubiola i Vilumara, va entrar a treballar com a comercial a l’empresa de Blau. Era l’Antoni Mercadé i Oliu, que quan va esclatar la guerra civil festejava amb la Pilar Nubiola i Vilumara (1913-1962). Ell, junt amb la resta de la família Nubiola Vilumara s’exiliaren primer a França i després a Itàlia, però al començar el 1937, en vaixell des de Gènova, es traslladaren a Sevilla. Ben aviat l’Antoni Mercadé va trobar feina al Banc Vitalici, i als pocs mesos es va casar amb la Pilar, a l’església de la Magdalena d’aquella ciutat.

 

Al morir l’any 1957 en Francisco Nubiola i Queraltó, heretà la fàbrica de “blau ultramar” el seu fill Ricard Nubiola i Vilumara (1906-1989), casat amb Montserrat Bellido. Quan va morir en Ricard continuaren i ampliaren la indústria els seus nombrosos fills Nubiola Bellido. Tant es així, que han format un grup de fàbriques i delegacions comercials de colorants inorgànics de diversos tipus,   arreu del món, com a Llodio ((Alaba), Portugal, Colòmbia, Romania, Índia i d’altres.

 

 

 

Per iniciativa de Francisco Nubiola i Queraltó, el seu fill Lluis Nubiola i Vilumara (1915-1984) s’ocupà de promoure un edifici per la elaboració de Vins Espumosos per el “mètode de cuba closa o tancada”, a Cornellà, just al darrera de la fàbrica de filatura de llana abans descrita. L’empresa es deia PINORD, S.A. En Lluís va tenir l’encert d’idear un tipus de vi lleugerament espumós, que avui dia s’anomena correntment com “vi d’agulla”. Amb en Lluís, casat amb Montserrat Mas, hi col·laborada el seu germà Jaume Nubiola i Vilumara (1923), casat amb Maria Teresa Aguilar. . L’any 1958 la indústria de Vins Pinord es va vendre a Josep Maria Tetas, de Vilafranca del Penedés, que l’ha ampliada molt.

 

 

Francesc Nubiola i Vilumara (1902-1996) va anar a viure a Paris on hi va establir una indústria d’arts gràfiques especialment dedicada a la fabricació de calcomanies. Allí es casà amb una francesa, va tenir un fill, en François, i poc després enviduà. Al cap d’un temps, es va tornar a casar amb una altra francesa, però no hi hagué més descendència. Viu a Paris una neta, filla d’en François, que es diu Laurence.

 

Amb l’experiència d’en Francesc, el seu germà Lluis Nubiola i Vilumara, al vendre les instal·lacions de Vins de Cornellà, destinà l’edifici a la indústria d’arts gràfiques, per fer-hi igualment calcomanies i tot tipus d’adhesius.

 

 

Aurea Nubiola i Vilumara (1909-1960) es va casar amb en Federico Vallet i Mas (1906-1959), farmacèutic. Tenia una farmàcia –encara existeix—al xamfrà de Rambla Catalunya amb Roselló, a Barcelona. Igual que el seu pare es dedicava també a la construcció i promoció d’habitatges, negoci al que durant alguns anys donà un fort impuls.   Però, va morir jove, sobtadament, mentre treballava a l’oficina i al cap d’un any moria la seva esposa Aurea, deixant orfes onze fills.

 

L’Aurea tenia un caràcter molt alegre i positiu. Fou impressionant, per exemple, que quinze dies abans de morir, al acabar d’administrar-li la unció dels malalts, tenint a tots els seus fills al voltant, va demanar que servissin cava i dolços per celebrar la recepció de tant extraordinari sacrament i com a comiat amb els seus fills.

 

 

Josep Maria Nubiola i Vilumara (1904-1986). Va romandre solter.

Ramon Nubiola i Vilumara (1907-1991, Sacerdot jesuïta, que l’any 1934 va marxar cap a la missió de Bombay, a l’Índia. Allí va ésser ordenat i passà molts anys a la Missió de Talasari, on s’hi guarda un feliç record i es manté la seva tomba.

Montserrat Nubiola i Vilumara (1919-). El seu marit, Isidre Bultó, era químic i treballava al sector farmacèutic.

 

 

El “tio Ricardo” era molt de la broma i se n’expliquen moltes.

Començarem per les fetes a la seva neboda Maria Cristina Vilumara i Carreras. (Recordem que ell estava casat amb Eulàlia Vilumara i Bayona, germana del pare de Maria Cristina, i, per tant, el “tio Ricardo” i Eulàlia eren cosins germans. No tenien fills),

 

Primera. A la seva neboda Maria Cristina li agradava molt la pintura, el dibuix i la fotografia, i li feia molta il·lusió una màquina de fotografiar que era molt bona, però els seus pares no li regalaven. El “tio Ricardo” va anar a una botiga i va demanar la màquina; el dia de Santa Cristina va donar-la a Maria Cristina, que va tenir una gran alegria. Però en Francisco Vilumara, pare de Cristina, no la va tenir quan, pocs dies després, va rebre la factura de la botiga.

 

Segona. El “tio Ricardo” tenia una casa d’estiueig a la Cerdanya, a on convidava moltes vegades el seu gran amic, l’escenògraf Maurici Vilomara. Van escriure als troncs de molts arbres el nom de Maria Cristina. Quan els arbres van créixer, es van fer molt grans les lletres. Llavors va convidar-hi a Maria Cristina, la qual es va sorprendre al veure en tants arbres el seu nom.

 

Tercera. Al “tio Ricardo” li agradaven molt els cavalls i tenia un amic que es creia que sabia de cavalls més que ningú. En una fira de cavalls li va fer la següent broma: es va disfressar tan bé de venedor de fira, que el seu amic no el va reconèixer en veure’l. El va adreçar amb simpatia cap a un cavall molt, molt dolent i, amb gràcia (era bon comediant com la seva germana la “Tia Ramona”) el va persuadir de les excepcionals qualitats del cavall; el convencé de comprar-lo i, aquest, se’l va emportar cap a casa.

 

 

Josep Vilumara i Saus tenia una masia a Cabrils. La va transformar en una torra d’estiueig. (Com a comentari caldria afegir que actualment encara està molt més canviada i ampliada, i que manté el nom de “Can Vilumara”. Ara es propietat de Federico Vallet Nubiola, casat amb Núria Barceló).

 

Josep Vilumara i Saus morí l’any 1890 i havia tingut cinc fills: Josepa, Eusebi, Ramona, Ricard i Lluís. L’hereu de la casa de Cabrils fou en Ricard Vilumara i Curtoy, però no hi podia anar a l’estiu per la feina. Hi anava la seva germana, la “tia Ramona”. Aquesta era molt activa, simpàtica; sabia fer teatre –era una bona actriu en una companyia d’aficionats -, era oberta i tenia molts amics. Explicava històries de la família.

 

Per a no estar sola, cada estiu convidava a alguna persona a Cabrils. El del any 1902 va acceptar la invitació, per tot el temps d’estada, la seva amiga Dolors Monserdà. D’aquelles llargues converses sobre els avantpassats Vilumara, la Dolors es va inspirar per escriure “La Fabricanta” i es deia que havia sabut transcriure fidelment els fets i els costums de l’època comptats per la “tia Ramona”. Naturalment va canviar els noms del protagonistes.

 

Es va fer la primera edició el febrer de 1904.